El #MasStyle. Basat en fets reals.

Es dedica a la política d’un país petit però amb un gran potencial. Es mostra confiat, segur de si mateix, sap parlar en públic i té carisma. Tot i que ja ha guanyat dues eleccions, els proletaris (o no tant), els separatistes i els hippies s’han aliat i li han impedit arribar al poder. <<A la tercera va la vençuda>>, pensa, <<ells estan debilitats i el poble no confia en la seva capacitat per resoldre els problemes econòmics pels què estem passant>>. Tot juga a favor seu, però se li acudeix un pla magistral per acabar d’arrodonir la jugada i allargar la seva estada al govern de quatre a sis anys. Dirà que els culpables de la manca d’ingressos públics no són només els antics governants sinó també els que manen al país veí, amb el que comparteix estat i una peculiar relació d’enemistat històrica. Promet als ciutadans una solució, el pacte fiscal, un viatge, la transició nacional i una destinació, Ítaca. Són paraules atractives, que fan espurnejar els ulls d’aquells que voldrien veure una altra nacionalitat al seu passaport i que es converteixen en bot salvavides d’aquells que no arriben a final de mes.

És un pla tan ben traçat que no falla i el nostre protagonista es converteix finalment en president. Un cop al poder i aprofitant el context d’obligada austeritat econòmica, inicia un procés de retallades pressupostàries, centrades principalment en les partides més necessàries pels ciutadans: sanitat i educació. Per fer-ho, no dubta en pactar amb els successors naturals dels franquistes, amb qui comparteix objectius socials i econòmics. Amb tot, alguns l’acusen d’estar iniciant un procés de privatització dels serveis públics per tal de satisfer els interessos de les classes altes a les que representa. <<No és això, simplement no hi ha diners>>, es defensa ell, <<i si el govern veí ens pagués el què ens deu, tot això no passaria>>, afegeix amb rotunditat. Tot i que està convençut de que la prosperitat del país passa pel negoci i la inversió empresarial, per tal de calmar els ànims es posa a treballar en una de les seves tres promeses, pal de paller de les altres dues: el pacte fiscal, un nou model de finançament que presenta com la solució de gran part dels problemes econòmics del país. Un cop redactada la proposta, la sotmet a votació al parlament i aconsegueix que una majoria de les forces polítiques li doni suport. El punt àlgid del seu pla s’acosta i ara toca presentar el document al govern veí. El problema és la solució, i tot i saber que la seva idea serà rebutjada, li servirà per tornar al seu país com un màrtir, espantar definitivament les crítiques i fer créixer la seva popularitat per tal de facilitar la seva permanència al poder.

Malgrat tot, el que no s’espera el president és que l’eufòria en la presentació de la seva proposta ha fet que aquesta quedés curta per gran part de la població. Sumant els que sempre ho han volgut amb els que ho veuen com la sortida de la crisi del país, un milió i mig de persones surten al carrer el dia de la festa nacional i reclamen la creació d’un nou estat al marge del país veí. El president veu com el seu pla s’està esmicolant per moments i mira de convèncer els ciutadans de la idoneïtat del seu original pacte fiscal. La gent no cedeix, i ell, entre l’espasa i la paret, decideix anunciar que serà al costat el clam popular. <<Potser si reforço aquesta posició de cara a la galeria, aconsegueixo al mateix temps reforçar el meu pla>>, li passa pel cap.

I dit i fet, després del més que esperat fracàs de les negociacions del nou model de finançament amb el govern veí, torna a casa i una munió de gent el rep com Jesús arribant a Jerusalem. Aquest cop, però, les branques d’olivera són banderes i cartells que lloen l’acció del president; i entre els assistents, hi ha una representació més fidel del seu partit que del conjunt de la ciutadania del país. Seguint el seu pla i dos anys després d’arribar al poder, convoca eleccions anticipades basant-se en el fracàs del famós pacte fiscal i la voluntat independentista observada als carrers de la capital. La cosa sembla que va bé i ara només cal guanyar les eleccions. Per fer-ho, assegura que està al servei del poble sense acabar de dir-ho. Basant-se en l’experiència de l’èxit anterior, afegeix al seu vocabulari tot un seguit de noves paraules que li permeten seguir movent-se en la satisfactòria ambigüitat: estructures d’estat, estat propi i plenitud nacional… I per si això no fos suficient, acaba de donar credibilitat al seu discurs amb la presentació i aprovació d’una convocatòria de referèndum d’autodeterminació del país de cara a la següent legislatura.La cosa rutlla i ja abans de començar la campanya els sondejos auguren una majoria gairebé absoluta pel seu partit. Sembla que el somni del nostre protagonista està a punt de fer-se realitat. Ara més que mai se’l veu content, amb il·lusió, té dos països revolucionats i alguns ja el veuen com el messies, el salvador. Fins i tot els més escèptics li comencen a donar suport.

Tot i que els seus missatges nacionalistes es radicalitzen cada cop més, però, la pressió (fins i tot militar) del país veí, la dificultat del procés i les seves pròpies prioritats el fan dubtar de les seves promeses. Tot i això, ell ja ha guanyat. Amb quatre anys més de govern pràcticament assegurats i després de tot el que “ha fet” pel país, si es fa enrrere, poc importaran els retrets per haver assegurat falsament la terra promesa. Si finalment aposta pel camí cap a la independ… estructures d’estat i fracassa, serà recordat com aquell qui ho va intentar. I si ho aconsegueix, llavors ja pot retirar-se i esperar que el seu nom quedi gravat en lletres d’or als llibres d’història. De moment i per si sona la flauta, a un mes de les eleccions no oblida el seu objectiu principal i ja ha promès als empresaris menys pressió fiscal de cara al futur estat propi. Malgrat la improvisació, mai fallarà als seus. És el #MasStyle.

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under Política i Societat

Viatjar a través d’un prisma

Ja fa uns dies (o unes setmanes) des del darrer cop que vaig anar a visitar el meu avi a la residència. Vaig anar amb metro fins a Sagrada Família i vaig topar-me amb la imatge habitual: molts turistes, asiàtics en la seva majoria. Van venir-me al cap les paraules tan repetides per l’avi quan li explico que marxo uns dies aquí o allà: “Vagis on vagis, sempre hi haurà xinesos”. Es refereix a aquella imatge tan tòpica de nombrosos grups de turistes asiàtics que, càmera en ma, es dediquen a retratar totes i cadascuna de les imatges que els passen per davant. Comenta, mig rient, que el veritable viatge el deuen viure un cop ja tornen a ser a casa, mirant els milions de fotografies que han fet. Tot i que sempre acabo fent broma amb ell, titllo aquests comentaris d’autèntiques exageracions pròpies de la seva edat.

Aquell dia no anuncio cap pla de viatge a la vista (l’economia no acompanya), però estic donant voltes a aquella idea quan torno cap a casa. Decideixo abaixar el meu to crític i admetre que, si bé la nacionalitat no és important, és ben cert que hi ha turistes que gairebé viatgen a través d’un objectiu. Sense anar més lluny, mon pare. Sempre he criticat que passi més hores fent fotografies que observant i gaudint del moment quan som a l’estranger, i que torni a casa obsessionat només per una idea: muntar l’àlbum. Assegura que així és com gaudeix, tot i que sempre penso que és impossible.

Jo, em sento orgullós d’actuar de manera molt diferent als viatges, amb poques fotografies i amb els ulls ben oberts per submergir-me al màxim en tots aquells llocs dels que tant he sentit a parlar. Començo a recordar els moments a l’Índia, Egipte o Nova York i veig que en tots ells tenia una mateixa sensació, no m’acabava de creure que era “allà”. Després de sentir tant a parlar de les meravelles d’aquests llocs tan especials, no podia treure’m la idea del cap d’estar dins d’una pel·lícula o d’un reportatge. De fet, no he estat capaç d’apreciar i valorar degudament cap d’aquests viatges fins que no he tornat a Barcelona.

Aquest últim pensament em fa comprendre que potser no és tan descabellada la idea de viatjar a través d’un objectiu i que potser no estic tant lluny del meu pare o del prototip de turista xinès del meu avi. Arribo a la conclusió que en els viatges, com en la vida, les millors experiències es gaudeixen a posteriori, a partir dels records. Això em fa pensar en una cançó de Els Amics de les Arts i els dono tota la raó: “tornar, sempre és la millor part de l’aventura”.

 

3 comentaris

Filed under Poc de molt i molt de res

El Boss torna a casa

Passava poc més d’un quart d’onze de la nit quan Bruce Springsteen va sortir a l’escenari i va dedicar un “Bona nit Catalunya” a les 50.000 persones que es van reunir ahir a la nit a l’Estadi Olímpic Lluís Companys. Després d’hores de cua i indignació per una organització pèssima, aquelles paraules van fer les delícies d’un públic que va estar, com el cantant, entregat des del primer moment. Un públic que destacava per la varietat d’edats, tota una demostració de la capacitat de l’artista d’unir generacions.

Amb un record a Donna Summer com a introducció, “We take care of our own” va estrenar  una primera part del concert dominada per les cançons del seu últim disc, “Wrecking Ball”. Allunyant tots els fantasmes de la seva edat amb un ritme trepidant i enllaçant temes sense descans, Springsteen va veure resposta en uns fans que semblaven aprovar totes i cadascuna de les seves noves creacions. En consonància amb les lletres reivindicatives del disc, va dedicar “Jack of all trades” als “indignats i als que lluiten per Catalunya”, fent gal·la d’un català molt treballat i guanyant-se un cop més l’ovació dels assistents.

“Waiting on a sunny day” va marcar el començament de la segona part del concert, dominada pels clàssics, i va despertar aquells que encara no havien pogut cantar les noves cançons. Va ser també el moment d’una de les anècdotes de la nit, quan un tendre Bruce va fer pujar a l’escenari a una nena de 12 anys i li va cedir el micròfon perquè cantés. “The rising”, “Born to run” i “Born in the USA” van ser les precursores d’un sentit homenatge a Clarence Clemons (el mític saxofonista de la E Street Band), amb la cançó “Tenth avenue freeze out” i tot un seguit d’imatges de l’artista a les pantalles que rodejaven l’escenari.

Després d’amanir l’última etapa de la nit amb tocs de soul, “Dancing in the Dark” va ser un dels últims temes abans de tancar més de tres hores de concert. Amb un acomiadament poc allargat, el Boss va deixar anar un “fins demà” carregat d’emoció, deixant clar que el seu idil·li amb la capital catalana segueix creixent concert rere concert.

Enllaç de l’article a nuvol.comhttp://www.nuvol.com/critica/el-boss-torna-a-casa/

Deixa un comentari

Filed under Cultura

Tot esperant Hollande…

El passat diumenge 6 de maig, el socialista François Hollande va ser escollit president de la República Francesa amb el 51,63% dels vots, per davant del fins ara president Nicolas Sarkozy (48,37%). Avui (15 de maig) s’ha celebrat l’acte d’investidura, i avui, després de 17 anys de governs conservadors, a França torna a governar l’esquerra.

El nou president ja ha advertit de la necessitat d’actuar de manera ràpida i contundent per tal de pal·liar els efectes de la crisi econòmica que castiga a França i a tota Europa en general. En aquest sentit, ha promès trencar amb la dictadura de l’austeritat i la reducció del dèficit públic imposada per les institucions europees, així com apostar fortament per les polítiques socials i d’estímul econòmic. Per fer-ho, pretén renegociar amb Angela Merkel (fins ara principal aliada de Sarkozy) el pacte d’estabilitat europeu, amb la intenció d’incloure capítols addicionals enfocats al creixement econòmic.

A nivell nacional, ha promès (entre d’altres mesures): apujar un 25% les ajudes a les famílies, crear un fons de solidaritat per facilitar l’accés dels joves a habitatges de lloguer, crear 60.000 llocs de treball a l’àmbit de l’educació, apujar fins a un 75% les taxes impositives a les rendes més altes, reduir els sous del president (el seu), els ministres i els càrrecs d’empreses de titularitat pública, etc. Totes aquestes propostes conformen un programa electoral veritablement socialdemòcrata, molt diferent als que podem veure en una Europa dominada pels governs de dretes.

Amb tot, aquesta victòria és interpretada per mitjans i analistes com un punt d’inflexió i un canvi de rumb en el camí que s’ha estat seguint al vell continent des del començament de la crisi.  És sens dubte una victòria que convida a l’optimisme i a pensar que les coses poden començar a canviar de la mà d’un dels dos estats més potents de l’actual escenari europeu. Però malgrat tota aquesta eufòria, és important no oblidar les altres victòries del moment:

El Front Nacional de Marine Le Pen, va aconseguir un 17,90% del suport (6.421.426 vots) a la primera volta de les mateixes eleccions franceses (22 d’abril), el millor resultat obtingut pel partit des de la seva creació, superior al 16,86%  que va aconseguir Jean-Marie Le Pen (el seu pare) quan va arribar a la segona volta contra Jacques Chirac, l’any 2002. Des d’un discurs nacionalista i xenòfob, algunes de les propostes d’aquest partit d’ultradreta són: el tancament de fronteres per tal d’evitar l’entrada d’immigració (considerada la gran culpable de l’empobriment del país), el restabliment de la pena de mort, la implementació d’un carnet de “ciutadania per punts” o la sortida de la zona euro.

A les eleccions legislatives de Grècia (6 de maig), el partit Alba d’Aurada de Nikolaos Michaloliakos va obtenir 21 escons al parlament grec. Amb un missatge nacionalista encara més radical que el de Le Pen, aquest partit neonazi proposa expulsar a tots els immigrants il·legals i minar les fronteres del país per evitar que n’entrin den nous. Es tracta d’una formació política que, tot i negar-ho, fa gala d’una escenificació purament nacionalsocialista; saludar amb el braç estès enlaire, obligar als periodistes a posar-se drets per rebre el seu líder o lluir un símbol de partit que recorda a l’esvàstica del nazisme, en són alguns exemples.

Aquests dos casos il·lustren prou bé la situació d’auge que els partits d’extrema dreta estan vivint els últims anys a gran part d’Europa . I no cal anar tan lluny, a casa nostra tenim Plataforma per Catalunya de Josep Anglada com a segona força a l’Ajuntament de Vic i el PP de Xavier García Albiol governant a Badalona.

Ens trobem davant d’un escenari de desplaçament dels partits d’esquerres cap un centre dreta governat per les polítiques neoliberals. Unes polítiques que fins ara no han donat els seus fruïts i que no sembla que ho hagin de fer en el curt termini. Davant d’això, la ciutadania busca refugi als extrems, que prometen salvar la situació i defensar els interessos nacionals davant qualsevol intromissió exterior. Aquests partits han trobat en la crisi una bona oportunitat per donar sortida al seu missatge nacionalista, racista, xenòfob i populista. Un discurs que mica en mica guanya suports entre una població (inclòs els joves), que cada cop més desemparada i sense confiança cap a unes opcions polítiques que no proposen solucions vàlides, sembla que ha oblidat el que aquestes ideologies han significat al passat.

Es tracta doncs, d’una situació ben perillosa, que només sembla trobar solució en la refundació de la socialdemocràcia europea i l’aplicació de mesures redistributives en pro de la justícia social. Per tot això, la victòria d’Hollande constitueix una veritable oportunitat de canvi, de tornar a generar confiança i d’evitar que el racisme, l’odi i el discurs de la por guanyin més poder del que ja tenen actualment.

En un cèlebre discurs d’investidura, el nou president francès ha parlat de democràcia social i ciutadana, de lluita contra tot tipus discriminació i d’obrir un nou camí a Europa. Tant de bo totes aquestes paraules no quedin en paper mullat,  es tradueixin en accions concretes i  corresponguin al començament d’un autèntic canvi polític i ideològic a una Europa cada cop més dominada per la dreta i extrema dreta. Molts han comparat l’arribada d’Hollande a l’Elisi amb la d’Obama a la Casa Blanca, esperem que aquesta vegada el flamant líder venci tota oposició i porti les seves intencions fins al final. El primer round el té aquesta tarda amb Merkel, tancada en banda tot i que debilitada pels últims resultats electorals del seu partit (CDU). El resultat de la trobada marcarà la direcció a seguir. Endavant.

 

4 comentaris

Filed under Món

La força dels personatges

Deal Breaker, Harlan Coben

Quan acabes les quatre-centes quaranta-tres pàgines de Deal Breaker tens la sensació d’haver estat colpejat fortament al cap, d’haver passat d’un somni feliç a la crua realitat i d’haver-te vist obligat a plantejar-te els límits de la teva pròpia moralitat. És llavors quan te n’adones que Harlan Coben ha completat amb èxit un experiment de transformació d’un argument made in Hollywood en una complexa història de misteri i acció que enganxa, que millora pàgina a pàgina i que acaba amb un sorprenent final que ningú pot esperar.

La clau de l’èxit es troba en la construcció de personatges amb els que sentir-se identificat. L’autor combina, en els seus protagonistes, un estil de vida digne de James Bond, amb un món interior ple de complexes i febleses que els acosta a la realitat. Sense anar més lluny, és capaç d’unir en la figura del protagonista i heroi de la història, Myron Bolitar, un exitós representant esportiu que exerceix de detectiu a les seves hores lliures, amb un noi de trenta anys que encara viu amb els pares i que segueix demanant batuts de xocolata en comptes de whisky  a les reunions de negocis.

Quan ja ha aconseguit que el lector es posi a la pell dels personatges, Coben els col·loca de manera subtil i inesperadament davant de situacions límit. Decidir en qüestió de segons si prémer o no el gallet d’una pistola per matar a algú que pot ser innocent, torturar un confident per obtenir informació o haver de dubtar de la fidelitat de la pròpia família en són alguns exemples. Aquesta doble moralitat es plasma principalment en el company d’aventures de Bolitar, Win, que representa el paradigma de la “fi justifica els mitjans”. Per altra banda, el fet que els personatges, com la història, no deixin d’evolucionar i canviar bruscament en tot el relat, converteix el llibre en una font inesgotable de novetats que no deixa lloc a l’avorriment.

Així com l’argument es caracteritza pel canvi, cal prestar una especial atenció al que es converteix en el leitmotiv del llibre, el sentit de l’humor. Ironia i sarcasme són presents en cadascun dels capítols, provocant una sensació d’estranya morbositat pròpia d’una pel·lícula de Tarantino. Aquest és un dels elements més captivadors del llibre i el que aconsegueix mantenir el ritme vertiginós de l’argument de principi a final.

Harlan Coben presenta la seva tercera novel·la i la que definitivament el llença a la fama i l’acosta al gran públic. I Myron Bolitar, com Guido Brunetti de Dona Leon o “Harry” Bosch de Michael Conelly, presenta la seva candidatura a convertir-se en un personatge estimat i en un mite de la novel·la negra nord-americana.

Deixa un comentari

Filed under Cultura

Crònica del dia de Sant Jordi o El triomf del component mediàtic

Sona el despertador i m’aixeco del llit, són tres quarts i cinc de sis del matí i avui m’espera un feixuc dia de venda de llibres. Un dia que cada any em faig prometre que no repetiré, i no només per la manca de proporcionalitat entre hores de treball i sou, sinó també pel desgast físic i psicològic que suposa estar dotze hores de peu al servei de les exigències literàries dels clients. Finalment, però, ja sigui per aquella sensació d’estar treballant per la cultura catalana o per la necessitat imperiosa de fer créixer els números del compte corrent, sempre acabo acceptant l’oferta laboral.

Aquest any em toca vendre a Plaça Sant Jaume, posició privilegiada entre les dues cases grans de les retallades d’aquest país. Per això, i per la conseqüent magre situació econòmica de la majoria de la població, penso que aquest any no farem gaire caixa. Muntem les taules i començo a col·locar els llibres que modestament considero més bons al davant de tot, confiant en la correspondència dels meus interessos amb els de la resta de la societat. Deixo apartades aquelles novel·letes o assaig escrits per personatges estrafolaris del món mediàtic, que aprofiten la campanya de Sant Jordi per saciar la seva vena escriptora, o per fer diners, o per ambdues coses. Sigui com sigui, el que intento amb aquesta espècie d’estratègia de màrqueting és combatre la venda fàcil de llibres de qüestionable qualitat.

A mesura que van passant les hores me’n adono que un considerable percentatge de clients tendeix a ocupar les zones on estan els llibres que he “amagat”. Consulten i compren els més cridaners, els més controvertits, els més polèmics i els que han estat anunciats per televisió. Em demanen els dels presentadors de programes, els de personatges de reality shows… Amb tot, arriba el migdia i decideixo fer la prova de retirar, temporalment, certs exemplars d’aquests llibres de sobre la taula. Els meus plans fracassen i en cinc minuts una dona que em pregunta: “nen, no tens el llibre del Mario Vaquerizo?”, seguit d’un “sí home, aquell tan bo de les seves majaradas“. A partir d’aquest moment una companya de venda em força a renunciar als meus petits experiments i col·loca tots els llibres “made in TV” a la part frontal de la parada. Aquests es comencen a vendre com xurros i la nostra parada acaba fent rècord de vendes de totes les altres de la llibreria per la que treballem.

A dos quarts d’onze de la nit encara faig cua per tal de cobrar  la jornada de treball. Quan finalment em fan entrega dels diners, comprovo que la quantitat és menor a la que em pensava; entre això i el cansament acumulat, decideixo impulsivament que és l’últim any que treballaré el dia de Sant Jordi. Un pensament que em proposo mantenir fermament fins l’any que ve, de la mateixa manera que el Govern ha promès que no carregarà contra la televisió pública catalana (aquella que aparentment no produeix tele-escombraria).

Quan entro al llit però, tinc la sensació que l’any següent tornaré a necessitar els diners, tornaré a treballar, i es tornaran a escriure llibres mediàtics que es tornaran a vendre amb èxit. Veig que totes les previsions que he fet durant el dia no s’han acomplert, però em consola pensar que la bona literatura, com la televisió pública de qualitat, seguiran existint. O no.

3 comentaris

Filed under Cultura

Reflexions després del 29M o sentiment d’impotència

Impotència davant una reforma laboral que lesiona o directament elimina els drets dels treballadors, que diu ser creada per crear llocs de treball i que està dissenyada per destruir-los i per fer la feina fàcil a l’empresariat davant l’acomiadament. Impotència davant uns governs català i espanyol neoliberals que s’estan carregant l’Estat de Benestar i els drets socials amb l’excusa de seguir els dictats d’Europa, quan realment el que volen és privatitzar a tort i a dret i beneficiar els de sempre, els que controlen el capital. Davant uns dictats europeus que al seu torn emanen dels interessos dels bancs, de les grans fortunes i dels grans poders que controlen el món.

Impotència davant la gent que es queda a casa o va a treballar en dia de vaga general; i no la que ho fa perquè no està d’acord amb els motius de la mateixa o perquè té por a perdre la seva feina, sinó la que es pensa que aquesta reforma i la resta de decisions dels que manen no l’afecten. Aquella gent que es deixa portar, que accepta i que viu la seva vida com si la política fos una cosa que no va amb ella.

Impotència davant aquells que fan vaga i que no respecten el dret a treballar dels que ho volen fer, dels piquets violents, dels que s’omplen la boca de paraules en defensa dels drets dels treballadors i a l’hora de la veritat només es dediquen a defensar egoistament els seus propis drets i a faltar als principis de llibertat individual.

Impotència davant els violents, els que peten qualsevol manifestació, celebració de títol esportiu, vaga o mobilització. Impotència davant uns individus encaputxats que rebenten comerços, cremen contenidors, arrenquen mobiliari urbà i agredeixen a treballadors que han decidit no fer vaga. Que es pensen que aquesta és la manera de canviar les coses, que no veuen que així deslegitimen tota protesta, que perden suports per la seva causa i que donen motius a mitjans i polítics per associar el grup amb la minoria. Impotència davant aquells que no se si són sempre els mateixos o si n’hi ha a tot arreu, d’aquells que tinc la sensació que l’única cosa que volen és destrossar i sentir-se herois revolucionaris.

Impotència davant uns antiavalots que protagonitzen accions i càrregues totalment desproporcionades, que agredeixen a tothom que els passa per davant sense parar-se a mirar a qui etziben un cop de porra o disparen pilotes de goma. Davant aquells que suposadament ens han de protegir i que després de veure la seva actuació és fàcil convertir-los en l’enemic. Davant els que, un cop més, associen ràpidament manifestant amb violent. Impotència davant la seva direcció política, que assegura que les càrregues són proporcionades, que fa cas omís de les proves i les imatges de violència contra el ciutadà per part dels Mossos d’Esquadra.

Impotència davant uns polítics que fan tot el possible per demostrar que la vaga ha estat un fracàs, que parlen de dades objectives observant el consum elèctric quan han mantingut encès l’enllumenat públic durant gran part del dia de la vaga. Davant l’associació demagògica i fàcil de les manifestacions amb els violents, dels discursos que busquen tapar el descontent social general amb les imatges dels aldarulls.

Impotència davant uns mitjans de comunicació que tot i puntualitzar que són minoria, únicament informen sobre les incidències, sense entrar a valorar amb profunditat els motius de la vaga, de la indignació, i de la gran quantitat de persones que ahir van sortir al carrer per protestar en contra una situació i una realitat cada cop més dura.

Ahir, 29 de Març de 2012, va ser el primer cop que vaig exercir el meu dret a vaga. Vaig estar fins l’últim moment pensant en la possibilitat de sumar-me a la convocatòria i finalment vaig optar pel sí. Amb desconeixement total de la incidència que tindria la jornada vaig fer el pas. Un pas més simbòlic que una altra cosa però que serveix per expressar el meu profund desacord amb la situació de manipulació i lesió de drets que està vivint  la nostra societat (i la de mig món). Vaig sumar-me a la manifestació de la tarda i vaig ser-hi fins al vespre. Quan vaig arribar a casa tenia moltes coses al cap, però sobretot un sentiment d’impotència. Un sentiment que he intentat plasmar en aquestes línies.

Amb tot, he arribat a la conclusió que el problema sempre és el mateix: la violència. Tant la que exerceix el poder com la que exerceix el poble, tant la física com l’estructural. I el que més por em fa és que els uns justifiquin la seva amb la dels altres. Això no porta enlloc, així no avançarem mai, així no aconseguirem canviar les coses.

2 comentaris

Filed under Política i Societat